Que siguem invisibles no vol dir que no existim. He hagut d'aguantar molta incredulitat i sorpresa quan deia que he nascut i viscut sempre a Alacant i que parle valencià i que estudie filologia catalana. Em pregunten si no em sent sol, aïllat, com si fos un espècimen estrany en una ciutat perduda de l'Antàrtida. "En qui parles? T'atenen en valencià? I els teus amics?" I jo sempre he d'explicar l'altra Alacant, la que no és "Alicante".
A cada cosa que els dic queden més estupefactes, des del folklorisme clàssic (el himne de la ciutat, la senyera en l'escut), fins a la realitat actual, com pot ser el casal Tio Cuc o les diferents colles de dolçainers, nanos i gegants, etc. No sé quina consideració solen tindre d'Alacant, però s'equivoquen, almenys gradualment.
Però entre tot hi ha cosa que sempre els sobta més:
-De veres teniu un grup de música que canta en valencià?
- I tant que sí. La caixa de gel es diuen.
- Però... D'Alacant ciutat?
- D'Alacant ciutat.
- I tenen discos?
- No, però en tindran. Són molt bons.
- Ja em passaràs cançons.
- Per descomptat; però quan triomfen, recorda que ja t'havia avisat.
I arriba ara el moment. La caixa de gel, el grup d'Alacant que parla i canta valencià, llança el verkami. Un projecte que busca poder finançar el seu primer disc: "Somnia". Les melodies, les lletres, les aptituds i les ganes les tenen. Només els manquen els recursos. Per això el verkami. Amb l'ajuda de tots tindrem un grup més de música en valencià i amb l'ajuda de tots creixerà l'Alacant de l'ombra.
Ací teniu el projecte i les recompenses: http://www.verkami.com/projects/4477-somnia-primer-disc-de-la-caixa-de-gel Són dies feliços per a la part valenciana d'Alacant. Molta sort als companys de "La caixa de gel". Espere que se'n puguen eixir i fer-nos gaudir amb el seu treball. Avancem.
Visca Alacant!
dissabte, 23 de febrer del 2013
dimarts, 5 de febrer del 2013
Intolerància radical.
Alacant està "espanyolitzada", tots ho sabem. I sembla que "espanyolitzada" té unes càrregues valencianòfobes que afecten també a la nostra ciutat. No és cap sorpresa, que als alacantins ens diguen "valencians" ens provoca, com a mínim, dubtes i un cert malestar. I això afecta a la llengua, és clar. Igual que "de Valencia ni el arroz", tampoc la llengua "que es suya y no nuestra y no la imponen" (senyor, perdona'ls, no saben el que fan).
És clarament ofensiu que ens diguen que tenim res a veure amb els valencians - generalitze, és clar, no tots som iguals - i per tant és ofensiu que existisca un casal popular que es dedique a difondre i defensar la cultura i llengua dels valencians. El nom ja fa nosa, "Tio Cuc", als alacantins no els agrada que els recorden el que han sigut. Fa igual si ens diuen que Alacant és una terra de polítics imputats, el que vertaderament molesta és veure cartells, reivindicacions d'Alacant dins dels Països Catalans. Una ideologia que molesta, simplement per existir.
A simple vista, als carrers, passen desapercebuts els cartells xenòfobs de partits i pseudopartits com "Espanya 2000", però pitjor destí tenen els cartells de 9 d'octubres o de 25 d'abril. El rebuig és immediat. Sí, és pot dir ben alt, a molts alacantins els molesta menys la corrupció i el racisme que un cartell en valencià. Sóc més radical ara; ja no dic un cartell valencianista, dic un cartell en valencià. I no passa res; cadascú pot tindre l'opinió que vulga que, per a això, ja estan les eleccions i les victòries successives del PP. El problema és la imposició.
El problema és que la mentalitat dretana passa per eradicar allò que no agrada. No refutar les idees contràries, ni menysprear-les: eliminar-les directament, intentar que no existisquen. I el feixisme d'Alacant ataca quan menys ho esperes. I és el que ha passat ara. La víctima ha sigut el casal popular Tio Cuc. Val destacar que l'únic objectiu del casal és la normalització de la llengua i les activitats culturals amb el valencià com a llengua vehicular; tot un perill per a la societat. Silicona, oli i dos paradòxiques frases han volgut fer mal al casal. La cultura ofén a qui no la té.
Però han atacat el que més ens estimem. Davant el passotisme i la deixadesa de l'ajuntament d'Alacant, per a molts el Casal és el punt de reunió i acostament a la cultura que ens agradaria poder trobar en més indrets de la ciutat. Per sort, els que lluitem sabíem ja que el territori és hostil i aquest atac és simplement una mostra que, a més, és barroer. Res d'això ens aturarà, és ben clar. Però cal saber-ho, perquè molts desconeixen l'existència del feixisme i altres es dediquen a fer ulls cecs.
I acabe amb una frase atribuïda a Joan Fuster que, trobe, és ben adient: "Estem farts d'haver de demanar perdó per existir".
Salutacions i ànims al casal. Seguim.
(Notícia redactada pel casal: http://casalpopularalacant.blogspot.com.es/2013/02/feixistes-ataquen-el-casal-popular-tio.html )
És clarament ofensiu que ens diguen que tenim res a veure amb els valencians - generalitze, és clar, no tots som iguals - i per tant és ofensiu que existisca un casal popular que es dedique a difondre i defensar la cultura i llengua dels valencians. El nom ja fa nosa, "Tio Cuc", als alacantins no els agrada que els recorden el que han sigut. Fa igual si ens diuen que Alacant és una terra de polítics imputats, el que vertaderament molesta és veure cartells, reivindicacions d'Alacant dins dels Països Catalans. Una ideologia que molesta, simplement per existir.
A simple vista, als carrers, passen desapercebuts els cartells xenòfobs de partits i pseudopartits com "Espanya 2000", però pitjor destí tenen els cartells de 9 d'octubres o de 25 d'abril. El rebuig és immediat. Sí, és pot dir ben alt, a molts alacantins els molesta menys la corrupció i el racisme que un cartell en valencià. Sóc més radical ara; ja no dic un cartell valencianista, dic un cartell en valencià. I no passa res; cadascú pot tindre l'opinió que vulga que, per a això, ja estan les eleccions i les victòries successives del PP. El problema és la imposició.
El problema és que la mentalitat dretana passa per eradicar allò que no agrada. No refutar les idees contràries, ni menysprear-les: eliminar-les directament, intentar que no existisquen. I el feixisme d'Alacant ataca quan menys ho esperes. I és el que ha passat ara. La víctima ha sigut el casal popular Tio Cuc. Val destacar que l'únic objectiu del casal és la normalització de la llengua i les activitats culturals amb el valencià com a llengua vehicular; tot un perill per a la societat. Silicona, oli i dos paradòxiques frases han volgut fer mal al casal. La cultura ofén a qui no la té.
Però han atacat el que més ens estimem. Davant el passotisme i la deixadesa de l'ajuntament d'Alacant, per a molts el Casal és el punt de reunió i acostament a la cultura que ens agradaria poder trobar en més indrets de la ciutat. Per sort, els que lluitem sabíem ja que el territori és hostil i aquest atac és simplement una mostra que, a més, és barroer. Res d'això ens aturarà, és ben clar. Però cal saber-ho, perquè molts desconeixen l'existència del feixisme i altres es dediquen a fer ulls cecs.
I acabe amb una frase atribuïda a Joan Fuster que, trobe, és ben adient: "Estem farts d'haver de demanar perdó per existir".
Salutacions i ànims al casal. Seguim.
(Notícia redactada pel casal: http://casalpopularalacant.blogspot.com.es/2013/02/feixistes-ataquen-el-casal-popular-tio.html )
dilluns, 22 d’octubre del 2012
Dins i fora.
Hui vos conte dues anècdotes, sense opinar, perquè vosaltres mateixes traieu conclusions pròpies. Una anècdota em va ocórrer a mi; l'altra me la van contar. Al veure com s'interrelacionaven les dues de seguida vaig pensar que seria una bona entrada per al bloc. I ací estic, informant.
La primera anècdota cal situar-la per la Plaça dels Estels - també anomenada Plaza Luceros, Plaça Barcelona o Plaça Miquel Grau. A gust del consumidor -. La situació és la de sempre: jo i una companya parlant en la nostra llengua. Féiem tard per a agafar l'autobús i de camí ens va detindre un home. Treballava, no sé per a quina companyia, però arreplegant signatures pel carrer, o socis, o venia colònia; que sé jo!
El cas és que no teníem temps per a ell i li van dir textualment i assenyalant el rellotge: "Ho sent! No arribe a pel bus!" Es va estranyar i ens va preguntar què déiem. -Que no arribem!- Insistim i vocalitzem més. Però res. A la fi un "Que se'ns escapa el bus" pareix que ho va entendre i li va fer reaccionar: "Ah! Es que si habláis valenciano..." Per pronúncia i físic el xic era, com a mínim, d'Espanya.
Metres més enllà, en la parada de l'autobús, un home ens pregunta l'hora. Aquesta vegada, l'home presentava trets físics i fonètics de Sud-Amèrica. - Las 2 menos 20 - Responem. El xic s'estranya el canvi lingüístic i diu: - Pero contestadme en valenciano. Que yo quiero aprender. - Després de veure el nostre somriure de complicitat i esperança afegix: - Me gusta los que defendéis el valenciano. Por mi tierra se perdieron muchas lenguas por no usarlas -. I puja al bus.
Un company em va contar ahir una altra anècdota. Comença, precisament en un autobús. Ell anava sol, sense qui conversar, i al seu costat dues dones debatien. De nou, cal fer una distinció: una dona era alacantina, l'altra sud-americana. Debatien si s'hauria d'estudiar valencià a l'escola. Una defensava fermament el sí, l'altra fermament el no.
Pel context, ja supose que sabreu qui defensava què.
La primera anècdota cal situar-la per la Plaça dels Estels - també anomenada Plaza Luceros, Plaça Barcelona o Plaça Miquel Grau. A gust del consumidor -. La situació és la de sempre: jo i una companya parlant en la nostra llengua. Féiem tard per a agafar l'autobús i de camí ens va detindre un home. Treballava, no sé per a quina companyia, però arreplegant signatures pel carrer, o socis, o venia colònia; que sé jo!
El cas és que no teníem temps per a ell i li van dir textualment i assenyalant el rellotge: "Ho sent! No arribe a pel bus!" Es va estranyar i ens va preguntar què déiem. -Que no arribem!- Insistim i vocalitzem més. Però res. A la fi un "Que se'ns escapa el bus" pareix que ho va entendre i li va fer reaccionar: "Ah! Es que si habláis valenciano..." Per pronúncia i físic el xic era, com a mínim, d'Espanya.
Metres més enllà, en la parada de l'autobús, un home ens pregunta l'hora. Aquesta vegada, l'home presentava trets físics i fonètics de Sud-Amèrica. - Las 2 menos 20 - Responem. El xic s'estranya el canvi lingüístic i diu: - Pero contestadme en valenciano. Que yo quiero aprender. - Després de veure el nostre somriure de complicitat i esperança afegix: - Me gusta los que defendéis el valenciano. Por mi tierra se perdieron muchas lenguas por no usarlas -. I puja al bus.
Un company em va contar ahir una altra anècdota. Comença, precisament en un autobús. Ell anava sol, sense qui conversar, i al seu costat dues dones debatien. De nou, cal fer una distinció: una dona era alacantina, l'altra sud-americana. Debatien si s'hauria d'estudiar valencià a l'escola. Una defensava fermament el sí, l'altra fermament el no.
Pel context, ja supose que sabreu qui defensava què.
dimecres, 10 d’octubre del 2012
Un 9 d'octubre que no hi és.
Com ja sabeu, ahir va ser la diada del País Valencià. Arreu del País hi va haver actes diversos, tant reivindicatius com d'homenatge a les persones importants del nostre País; homenatges especialment dedicats, òbviament, a Jaume I.
Per sort o per desgràcia (desgràcia més aviat) no hi vaig poder ser ni a la manifestació de València, ni a les celebracions dels pobles voltants d'Alacant; així que em vaig haver de conformar amb presenciar els actes que van tindre lloc a Alacant.
Abans d'analitzar els actes oficials, vull mencionar a l'associació resistent de la nostra ciutat, al Casal Tio Cuc que ahir es va encarregar de dignificar el 9 d'octubre amb un acte en commemoració de Miquel Grau. Una commemoració necessària i un exemple de l'antivalencianisme que pretén envair Alacant. Gràcies Tio Cuc.
I ara parle dels actes oficials. Un dia folklòric per excel·lència. Malgrat les cortines de fum que es venen des de l'ajuntament (diuen que han contractat danses d'ací i allà, que han incorporat els cavallets...) el 9 d'octubre a Alacant està en un procés de decadència impulsat per l'ajuntament que, de no remeiar-ho, té els dies comptats.
M'explique.Vaig arribar a a l'esplanada i ja em va sobtar la decoració de la famosa "Concha", on tindria lloc la cloenda del cercavila que recorria l'esplanada. Algú pot esperar que per a un 9 d'octubre l'ornamentació siga estil medieval, amb senyeres, amb el casc de Jaume... Que parega un 9 d'octubre. En lloc d'això lluïen amb força tres banderes oficials, com si es tractara d'un míting o una conferència política: La bandera d'Espanya, la senyera coronada i la bandera d'Alacant. Res més a dir.
Del cercavila no tinc queixa. Nanos, gegants, cavallets, diversos grups de dansaes i les colles de dolçaina i tabal van dur el valencianisme a l'Esplanada i la curiositat a una ciutat que desconeix. Però res més, cap processó cívica ni incívica. Cap ni una senyera que és el que li pertoca al 9 d'octubre.
La mort dels símbols em preocupava, però va passar a segon pla quan el presentador de l'acte final va obrir la boca. Sí. És el que penseu. Ahir, alguns valencians ironitzaven via twitter pel fet de que els polítics (i qui no és polític) gastaven el valencià exclusivament per a aquest dia. Doncs bé, en Alacant l'atac lingüístic l'hem de patir fins i tot en el dia del País Valencià. Tot el discurs en castellà. Supose que no hi ha presentadors a Alacant que puguen fer-ho en valencià.
Bandera d'Espanya, referències folklòriques i el castellà llengua vehicular. Feliç 12 (perdó, 9) d'octubre.
diumenge, 19 d’agost del 2012
"Las fiestas" de Sant Roc
Situem-nos. Mes d'agost, per Sant Roc. Em trobe a Benimagrell, "un poble en un carrer" que ells mateixos diuen. Un poble que abans ho era i ara és part del municipi de Sant Joan. Tenen històries pròpies, festes pròpies i un sentiment fort de poble. Ells no viuen a Sant Joan, viuen a Benimagrell .
Només arribar és inevitable sentir-me com si eixa fora casa meua, més que Alacant. El primer colp d'ull em porta a les senyeres dels balcons que declaren que el barri està en festes. Senyeres genuïnament valencianes, senyeres sense blau.
I la llengua del poble és la que és, la que li toca a un poble valencià. Són poquets, però tots parlen valencià: la mare amb el seu fill, el forner amb l'alcalde i el del bar amb els clients.
I de sobte arriba a les meues mans el programa de festes íntegrament en castellà. I de sobte em manen seure que començarà l'acte.
Una plaça amb una estàtua enmig dedicada al joc de pilota i un escenari. Era el dia del pregó que donaria començament a les festes 2012.
I puja a l'escenari la delegada de festes i de sobte deixe de sentir-me com a casa. Comença el discurs en castellà, íntegre. I després del discurs li toca parlar al president de la penya. I parla amb la delegada. I és curiós que els mateixos que abans parlaven valencià damunt de l'escenari conversen en castellà. I parla castellà el president de la penya.
I es presenta, en castellà, al pregoner, mon pare en aquest cas. No el van deixar fer el pregó en la llengua del poble perquè, deien, hi havia gent de fora - I la de dins? - vaig pensar. I veig a mon pare, natural de Benimagrell, emocionat per l'oportunitat de ser el pregoner del seu poble, però amb certa amargor de no poder parlar com sempre ha parlat al poble.
I mire al voltant, i escolte pels voltants. Tots parlen valencià. Qui no és de Benimagrell és de Sant Joan. I Els únics que no entenen el valencià són els ballarins lituans que actuarien després. I que ni tan sols entenen el castellà.
I m'adone que allò "hi ha gent de fora" és una simple excusa per no dir, simplement, que el valencià no era un a llengua digna.
Al bar, a casa, a les penyes, es parla valencià. Damunt l'escenari, no.
I Benimagrell, tristement, no és cap excepció.
Bones Festes.
Només arribar és inevitable sentir-me com si eixa fora casa meua, més que Alacant. El primer colp d'ull em porta a les senyeres dels balcons que declaren que el barri està en festes. Senyeres genuïnament valencianes, senyeres sense blau.
I la llengua del poble és la que és, la que li toca a un poble valencià. Són poquets, però tots parlen valencià: la mare amb el seu fill, el forner amb l'alcalde i el del bar amb els clients.
I de sobte arriba a les meues mans el programa de festes íntegrament en castellà. I de sobte em manen seure que començarà l'acte.
Una plaça amb una estàtua enmig dedicada al joc de pilota i un escenari. Era el dia del pregó que donaria començament a les festes 2012.
I puja a l'escenari la delegada de festes i de sobte deixe de sentir-me com a casa. Comença el discurs en castellà, íntegre. I després del discurs li toca parlar al president de la penya. I parla amb la delegada. I és curiós que els mateixos que abans parlaven valencià damunt de l'escenari conversen en castellà. I parla castellà el president de la penya.
I es presenta, en castellà, al pregoner, mon pare en aquest cas. No el van deixar fer el pregó en la llengua del poble perquè, deien, hi havia gent de fora - I la de dins? - vaig pensar. I veig a mon pare, natural de Benimagrell, emocionat per l'oportunitat de ser el pregoner del seu poble, però amb certa amargor de no poder parlar com sempre ha parlat al poble.
I mire al voltant, i escolte pels voltants. Tots parlen valencià. Qui no és de Benimagrell és de Sant Joan. I Els únics que no entenen el valencià són els ballarins lituans que actuarien després. I que ni tan sols entenen el castellà.
I m'adone que allò "hi ha gent de fora" és una simple excusa per no dir, simplement, que el valencià no era un a llengua digna.
Al bar, a casa, a les penyes, es parla valencià. Damunt l'escenari, no.
I Benimagrell, tristement, no és cap excepció.
Bones Festes.
dimecres, 15 d’agost del 2012
Bon dia.
"Bon dia". Aparentment una partícula inofensiva, que pot servir d'element iniciador els discurs, o simplement una mostra d'educació, connotativa o no.
Bon dia, fàcil d'entendre. Només es compon de dues paraules ambdues de procedència llatina (bonus, dies) i, per tant, semblants a l'homònim de la llengua veïna. Qui entén un "Buenos días" no crec que tinga massa dificultats per a entendre un "Bon dia", almenys no en un territori on el valencià existix.
No obstant això, un "Bon dia" en la meua ciutat (com a altres llocs, supose) pot suscitar diferents reaccions.
Un "Bon dia", equivalent, sol ser la menys usual (parle d'experiència personal). Només uns pocs intrèpids s'arrisquen a pronunciar unes paraules en llengua que no és seua, o apliquen simplement mímesi, i et contesten un bon dia amb un bon dia. Clar que contestar-te amb un bon dia podria dur a equívocs i que, si és que has de dir res més, insistisques en llengua pròpia. Seria donar-te facilitat per a què ho feres.
Intentant evitar les poques (però existents) reaccions de qui a un "Bon dia" no contesta però a un "Buenos días" sí, parle de la reacció més usual: "Bon dia" es contesta amb "Buenos días". Clar que hi ha "Buenos días" i "Buenos días"... Bàsicament, m'he trobat amb dos tipus de "Buenos días". N'hi ha un que es diu automàticament, perquè el castellà és llengua materna i si no ho penses t'ix, però es diu amb simpatia i sense rebuig, perquè en mil·lèsimes de segon comprén que un "bon dia" és tan natural com el seu "Buenos días". I automàtic.
L'altre "Buenos días" es contesta amb èmfasi i reticència. El semblant de la cara ha d'expressar una barreja entre sorpresa i malestar. Perquè és clar, dir "Bon dia" és, com a mínim, una falta d'educació. "Buenos días", marcat i sense treva, amb rebuig i que amb dos paraules pugues notar que la teua llengua no és digna, almenys no per a iniciar conversa. Ja saps quina fer servir a partir d'això (o es pretén).
Siga com siga, pareix que són poques les vegades en què un "Bon dia" deixa indiferent. Un motiu més perquè el gastem fins que siga cosa normal i rutinària. I "Bon dia" l'utilitze com a síntesi, metàfora o metonímia del vertader missatge. Quan normalitzem totes les paraules, serà normal un simple "Bon dia"
dimecres, 2 de maig del 2012
Dies per a l'esperança
Encara que, per motius personals, no he tingut temps per a redactar aquesta entrada quan tocava, era una entrada obligatòria. En els últims dies en la nostra ciutat s'han pogut presenciar actes, fets que fan mantindre viva l'esperança. El 27 d'abril la trobada d'escoles en valencià i el 28 la commemoració de la diada del 25 d'abril.
Comencem pel principi, la trobada, les dues cares de la moneda. Dic açò perquè d'una banda és important saber que aquest aplec de joves per la llengua està ben viu i any rere any congrega centenars de xiquets. Enguany, Alacant, el parc "El Palmeral" més concretament, va tindre la sort d'acollir aquesta jornada de convivència lingüística. Però d'altra banda, l'altra cara de la moneda és sentir com molts dels mateixos joves (majoritàriament d'aquesta ciutat) que acudeixen a les trobades parlen entre ells castellà. Molts d'ells, parlen valencià a casa o saben parlar-lo perfectament, però amb tot parlen castellà amb els amics, fins i tot el dia de la trobada d'escoles en valencià, el dia de la llengua dels joves i per als joves. És trist també comprovar com els xiquets es perdien en la llargària del parc i passaven dels tallers, dels concerts i les diferents activitats proposades. Per a ells era un dia de perdre's classe, poc més.
Llevat d'això, cal felicitar als organitzadors i a tots els instituts que la fan possible. Qui es va interessar per l'acte, va poder gaudir de concerts, de màgia, de tallers, de partides de pilota... Tot en la nostra llengua. I és bonic comprovar que existeix un altre grups de joves que para interés en l'acte i que entre ells parlen valencià i que reivindiquen una escola en valencià. Per a ells i gràcies a ells existeixen les trobades.
I ara toca parlar d'un acte molt més solemne que també va tindre representació a Alacant. Va ser el dissabte, a l'emblemàtica plaça del Mercat Central. Allà ens vam reunir els que creiem en açò, en l'altra Alacant. Allà ens vam reunir per a commemorar els 305 anys de la derrota en la Batalla d'Almansa aquell 25 d'abril. Discursos, poesies, concert, la muixeranga, senyeres i estelades van compartir lloc, van compartir sentiment.
Potser, en aquesta ocasió, l'altra cara de la moneda seria el desconeixement de la gent en general, la ignorància respecte a què féiem allà. Ignorància i desaprovació en general. Però això no ens va impedir que els que ho sabíem i els que ho sentíem reivindicàrem una llengua, una unió.
Actes els dos que fan veure la llum al final del túnel fosc i enrunat.
Comencem pel principi, la trobada, les dues cares de la moneda. Dic açò perquè d'una banda és important saber que aquest aplec de joves per la llengua està ben viu i any rere any congrega centenars de xiquets. Enguany, Alacant, el parc "El Palmeral" més concretament, va tindre la sort d'acollir aquesta jornada de convivència lingüística. Però d'altra banda, l'altra cara de la moneda és sentir com molts dels mateixos joves (majoritàriament d'aquesta ciutat) que acudeixen a les trobades parlen entre ells castellà. Molts d'ells, parlen valencià a casa o saben parlar-lo perfectament, però amb tot parlen castellà amb els amics, fins i tot el dia de la trobada d'escoles en valencià, el dia de la llengua dels joves i per als joves. És trist també comprovar com els xiquets es perdien en la llargària del parc i passaven dels tallers, dels concerts i les diferents activitats proposades. Per a ells era un dia de perdre's classe, poc més.
Llevat d'això, cal felicitar als organitzadors i a tots els instituts que la fan possible. Qui es va interessar per l'acte, va poder gaudir de concerts, de màgia, de tallers, de partides de pilota... Tot en la nostra llengua. I és bonic comprovar que existeix un altre grups de joves que para interés en l'acte i que entre ells parlen valencià i que reivindiquen una escola en valencià. Per a ells i gràcies a ells existeixen les trobades.
I ara toca parlar d'un acte molt més solemne que també va tindre representació a Alacant. Va ser el dissabte, a l'emblemàtica plaça del Mercat Central. Allà ens vam reunir els que creiem en açò, en l'altra Alacant. Allà ens vam reunir per a commemorar els 305 anys de la derrota en la Batalla d'Almansa aquell 25 d'abril. Discursos, poesies, concert, la muixeranga, senyeres i estelades van compartir lloc, van compartir sentiment.
Potser, en aquesta ocasió, l'altra cara de la moneda seria el desconeixement de la gent en general, la ignorància respecte a què féiem allà. Ignorància i desaprovació en general. Però això no ens va impedir que els que ho sabíem i els que ho sentíem reivindicàrem una llengua, una unió.
Actes els dos que fan veure la llum al final del túnel fosc i enrunat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)