"Las fiestas" de Sant Roc

Situem-nos. Mes d'agost, per Sant Roc. Em trobe a Benimagrell, "un poble en un carrer" que ells mateixos diuen. Un poble que abans ho era i ara és part del municipi de Sant Joan. Tenen històries pròpies, festes pròpies i un sentiment fort de poble. Ells no viuen a Sant Joan, viuen a Benimagrell .

Només arribar és inevitable sentir-me com si eixa fora casa meua, més que Alacant. El primer colp d'ull em porta a les senyeres dels balcons que declaren que el barri està en festes. Senyeres genuïnament valencianes, senyeres sense blau.

I la llengua del poble és la que és, la que li toca a un poble valencià. Són poquets, però tots parlen valencià: la mare amb el seu fill, el forner amb l'alcalde i el del bar amb els clients.

I de sobte arriba a les meues mans el programa de festes íntegrament en castellà. I de sobte em manen seure que començarà l'acte.

Una plaça amb una estàtua enmig dedicada al joc de pilota i un escenari. Era el dia del pregó que donaria començament a les festes 2012.

 I puja a l'escenari la delegada de festes i de sobte deixe de sentir-me com a casa. Comença el discurs en castellà, íntegre. I després del discurs li toca parlar al president de la penya. I parla amb la delegada. I és curiós que els mateixos que abans parlaven valencià damunt de l'escenari conversen en castellà. I parla castellà el president de la penya.

I es presenta, en castellà, al pregoner, mon pare en aquest cas. No el van deixar fer el pregó en la llengua del poble perquè, deien, hi havia gent de fora - I la de dins? - vaig pensar. I veig a mon pare, natural de Benimagrell, emocionat per l'oportunitat de ser el pregoner del seu poble, però amb certa amargor de no poder parlar com sempre ha parlat al poble.

I mire al voltant, i escolte pels voltants. Tots parlen valencià. Qui no és de Benimagrell és de Sant Joan. I Els únics que no entenen el valencià són els ballarins lituans que actuarien després. I que ni tan sols entenen el castellà.

I m'adone que allò "hi ha gent de fora" és una simple excusa per no dir, simplement, que el valencià no era un a llengua digna.

Al bar, a casa, a les penyes, es parla valencià. Damunt l'escenari, no.

I Benimagrell, tristement, no és cap excepció.

Bones Festes.