L'estranger

Abans de començar a contar noves vivències dedicaré les primeres entrades a anècdotes que vaig viure temps enrere i que tenia en ment escriure quan este bloc existira.

Vos conte. Sabreu si heu anat a Alacant que costa sentir converses pel carrer en valencià i que quan les sentim segurament provenen de gent que passa els 50 anys i de gent vinguda des del poble. A la gent, en general, li crida molt l'atenció quan sent pel carrer esta llengua ("morta", diuen els incultes que no han eixit mai d'ací). La qüestió és no amagar-se i això intente fer. Així que aquell qui anava pel carrer mantenint una conversa en la nostra llengua era jo. Em dirigia cap a l'ascensor habilitat per a pujar al castell. Era dels primers dies que estava obert, era gratis, i a Alacant la tradició (esta sí que la respectem)és que si una cosa és gratis s'ha de visitar, t'interesse o no.

Quan vaig arribar a la porta allà em vaig trobar un grup de gent, joves, entre 16 i 18 anys que xarraven entre ells i reien, en castellà òbviament. Però s'adonaren que nosaltres no parlàvem com ells i també s'adonaren que ens dirigíem cap a l'ascensor. Cal dir que estava tancat, i que el xic que es va dirigir cap a mi ho va fer mb molt bones maneres i amb molt bona intenció.

L'únic però és que es va adonar que la llengua que jo parlava no era la seua i, com sol passar quan sentim una llengua que no és nostra, se'm va dirigir a mi en l'estàndard internacional: "Is closed". Amb eixes paraules em va informar que l'ascensor estava tancat.

Fins a eixe límit estem arribant. No reconéixer-la. Ser estrangers...