Dins i fora.

Hui vos conte dues anècdotes, sense opinar, perquè vosaltres mateixes traieu conclusions pròpies. Una anècdota em va ocórrer a mi; l'altra me la van contar. Al veure com s'interrelacionaven les dues de seguida vaig pensar que seria una bona entrada per al bloc. I ací estic, informant.

La primera anècdota cal situar-la per la Plaça dels Estels - també anomenada Plaza Luceros, Plaça Barcelona o Plaça Miquel Grau. A gust del consumidor -. La situació és la de sempre: jo i una companya parlant en la nostra llengua. Féiem tard per a agafar l'autobús i de camí ens va detindre un home. Treballava, no sé per a quina companyia, però arreplegant signatures pel carrer, o socis, o venia colònia; que sé jo!

El cas és que no teníem temps per a ell i li van dir textualment i assenyalant el rellotge: "Ho sent! No arribe a pel bus!" Es va estranyar i ens va preguntar què déiem. -Que no arribem!- Insistim i vocalitzem més. Però res. A la fi un "Que se'ns escapa el bus" pareix que ho va entendre i li va fer reaccionar: "Ah! Es que si habláis valenciano..." Per pronúncia i físic el xic era, com a mínim, d'Espanya.

Metres més enllà, en la parada de l'autobús, un home ens pregunta l'hora. Aquesta vegada, l'home presentava trets físics i fonètics de Sud-Amèrica. - Las 2 menos 20 - Responem. El xic s'estranya el canvi lingüístic i diu: - Pero contestadme en valenciano. Que yo quiero aprender. - Després de veure el nostre somriure de complicitat i esperança afegix: - Me gusta los que defendéis el valenciano. Por mi tierra se perdieron muchas lenguas por no usarlas -. I puja al bus.

 Un company em va contar ahir una altra anècdota. Comença, precisament en un autobús. Ell anava sol, sense qui conversar, i al seu costat dues dones debatien. De nou, cal fer una distinció: una dona era alacantina, l'altra sud-americana. Debatien si s'hauria d'estudiar valencià a l'escola. Una defensava fermament el sí, l'altra fermament el no.

Pel context, ja supose que sabreu qui defensava què.

Un 9 d'octubre que no hi és.

Com ja sabeu, ahir va ser la diada del País Valencià. Arreu del País hi va haver actes diversos, tant reivindicatius com d'homenatge a les persones importants del nostre País; homenatges especialment dedicats, òbviament, a Jaume I. 

Per sort o per desgràcia (desgràcia més aviat) no hi vaig poder ser ni a la manifestació de València, ni a les celebracions dels pobles voltants d'Alacant; així que em vaig haver de conformar amb presenciar els actes que van tindre lloc a Alacant. 

Abans d'analitzar els actes oficials, vull mencionar a l'associació resistent de la nostra ciutat, al Casal Tio Cuc  que ahir es va encarregar de dignificar el 9 d'octubre amb un acte en commemoració de Miquel Grau. Una commemoració necessària i un exemple de l'antivalencianisme que pretén envair Alacant. Gràcies Tio Cuc.

I ara parle dels actes oficials. Un dia folklòric per excel·lència. Malgrat les cortines de fum  que es venen des de l'ajuntament (diuen que han contractat danses d'ací i allà, que han incorporat els cavallets...) el 9 d'octubre a Alacant està en un procés de decadència impulsat per l'ajuntament que, de no remeiar-ho, té els dies comptats.

M'explique.Vaig arribar a a l'esplanada i ja em va sobtar la decoració de la famosa "Concha", on tindria lloc la cloenda del cercavila que recorria l'esplanada. Algú pot esperar que per a un 9 d'octubre l'ornamentació siga estil medieval, amb senyeres, amb el casc de Jaume... Que parega un 9 d'octubre. En lloc d'això lluïen amb força tres banderes oficials, com si es tractara d'un míting o una conferència política: La bandera d'Espanya, la senyera coronada i la bandera d'Alacant. Res més a dir.

Del cercavila no tinc queixa. Nanos, gegants, cavallets, diversos grups de dansaes i les colles de dolçaina i tabal van dur el valencianisme a l'Esplanada i la curiositat a una ciutat que desconeix. Però res més, cap processó cívica ni incívica. Cap ni una senyera que és el que li pertoca al 9 d'octubre. 

La mort dels símbols em preocupava, però va passar a segon pla quan el presentador de l'acte final va obrir la boca. Sí. És el que penseu. Ahir, alguns valencians ironitzaven via twitter pel fet de que els polítics (i qui no és polític) gastaven el valencià exclusivament per a aquest dia. Doncs bé, en Alacant l'atac lingüístic l'hem de patir fins i tot en el dia del País Valencià. Tot el discurs en castellà. Supose que no hi ha presentadors a Alacant que puguen fer-ho en valencià.

Bandera d'Espanya, referències folklòriques i el castellà llengua vehicular. Feliç 12 (perdó, 9) d'octubre.