"Las fiestas" de Sant Roc

Situem-nos. Mes d'agost, per Sant Roc. Em trobe a Benimagrell, "un poble en un carrer" que ells mateixos diuen. Un poble que abans ho era i ara és part del municipi de Sant Joan. Tenen històries pròpies, festes pròpies i un sentiment fort de poble. Ells no viuen a Sant Joan, viuen a Benimagrell .

Només arribar és inevitable sentir-me com si eixa fora casa meua, més que Alacant. El primer colp d'ull em porta a les senyeres dels balcons que declaren que el barri està en festes. Senyeres genuïnament valencianes, senyeres sense blau.

I la llengua del poble és la que és, la que li toca a un poble valencià. Són poquets, però tots parlen valencià: la mare amb el seu fill, el forner amb l'alcalde i el del bar amb els clients.

I de sobte arriba a les meues mans el programa de festes íntegrament en castellà. I de sobte em manen seure que començarà l'acte.

Una plaça amb una estàtua enmig dedicada al joc de pilota i un escenari. Era el dia del pregó que donaria començament a les festes 2012.

 I puja a l'escenari la delegada de festes i de sobte deixe de sentir-me com a casa. Comença el discurs en castellà, íntegre. I després del discurs li toca parlar al president de la penya. I parla amb la delegada. I és curiós que els mateixos que abans parlaven valencià damunt de l'escenari conversen en castellà. I parla castellà el president de la penya.

I es presenta, en castellà, al pregoner, mon pare en aquest cas. No el van deixar fer el pregó en la llengua del poble perquè, deien, hi havia gent de fora - I la de dins? - vaig pensar. I veig a mon pare, natural de Benimagrell, emocionat per l'oportunitat de ser el pregoner del seu poble, però amb certa amargor de no poder parlar com sempre ha parlat al poble.

I mire al voltant, i escolte pels voltants. Tots parlen valencià. Qui no és de Benimagrell és de Sant Joan. I Els únics que no entenen el valencià són els ballarins lituans que actuarien després. I que ni tan sols entenen el castellà.

I m'adone que allò "hi ha gent de fora" és una simple excusa per no dir, simplement, que el valencià no era un a llengua digna.

Al bar, a casa, a les penyes, es parla valencià. Damunt l'escenari, no.

I Benimagrell, tristement, no és cap excepció.

Bones Festes.

Bon dia.

"Bon dia". Aparentment una partícula inofensiva, que pot servir d'element iniciador els discurs, o simplement una mostra d'educació, connotativa o no. 

Bon dia, fàcil d'entendre. Només es compon de dues paraules ambdues de procedència llatina (bonus, dies) i, per tant, semblants a l'homònim de la llengua veïna. Qui entén un "Buenos días" no crec que tinga massa dificultats per a entendre un "Bon dia", almenys no en un territori on el valencià existix. 

No obstant això, un "Bon dia" en la meua ciutat (com a altres llocs, supose) pot suscitar diferents reaccions. 

Un "Bon dia", equivalent, sol ser la menys usual (parle d'experiència personal). Només uns pocs intrèpids s'arrisquen a pronunciar unes paraules en llengua que no és seua, o apliquen simplement mímesi, i et contesten un bon dia amb un bon dia. Clar que contestar-te amb un bon dia podria dur a equívocs i que, si és que has de dir res més, insistisques en llengua pròpia. Seria donar-te facilitat per a què ho feres.

Intentant evitar les poques (però existents) reaccions de qui a un "Bon dia" no contesta però a un "Buenos días" sí, parle de la reacció més usual: "Bon dia" es contesta amb "Buenos días". Clar que hi ha "Buenos días" i "Buenos días"... Bàsicament, m'he trobat amb dos tipus de "Buenos días". N'hi ha un que es diu automàticament, perquè el castellà és llengua materna i si no ho penses t'ix, però es diu amb simpatia i sense rebuig, perquè en mil·lèsimes de segon comprén que un "bon dia" és tan natural com el seu "Buenos días". I automàtic.

L'altre "Buenos días" es contesta amb èmfasi i reticència. El semblant de la cara ha d'expressar una barreja entre sorpresa i malestar. Perquè és clar, dir "Bon dia" és, com a mínim, una falta d'educació. "Buenos días", marcat i sense treva, amb rebuig i que amb dos paraules pugues notar que la teua llengua no és digna, almenys no per a iniciar conversa. Ja saps quina fer servir a partir d'això (o es pretén).

Siga com siga, pareix que són poques les vegades en què un "Bon dia" deixa indiferent. Un motiu més perquè el gastem fins que siga cosa normal i rutinària. I "Bon dia" l'utilitze com a síntesi, metàfora o metonímia del vertader missatge. Quan normalitzem totes les paraules, serà normal un simple "Bon dia"