Paraules resistents

Després del pessimisme de publicacions anteriors, ja era el torn d'aspectes positius. Ja era hora d'una entrada més esperançadora.

I és que dins d'aquesta urbs castellanoparlant, n'hi ha paraules que han decidit no morir, paraules que resisteixen. Són paraules, en definitiva, que evidencien que el valencià era la llengua d'Alacant, encara que molts no siguen conscients o no vulguen ser-ho. Aquesta publicació serà destinada a eixes paraules "heroiques".

Sens dubte, la que té més força, la que tothom hem dit és la paraula fotre. Fotre,no amb el seu significat literal, sinó dita com a exclamació, per a queixar-nos d'alguna cosa que no és com voldríem o, d'altra banda per a expressar sorpresa. Diem: "Fotre, qué pedazo casa se ha comprado tu amigo. " o "Estate ya quieto, fotre". Cal matitzar que és una paraula trontollant perquè és d'ús parental (els joves es decanten més per hostia, hostias, joder...) i que, curiosament, la usen com a eufemisme, diuen, per a no dir el seu sinònim castellà (joder). Diuen que fotre suena más fino. En qualsevol cas és una paraula prou viva.

És curiós, perquè, fill de puta és un altre eufemisme del mateix tipus. Encara que fill de puta es diu més amigablement, mai con a vertader insult, mai es pretendrà ferir la sensibilitat del proïsme amb un fill de puta.

Però si volem parlar de paraules vives i valencianes cal endinsar-nos din del món de la festa principal d'Alacant, de les fogueres. La mateixa paraula, fogueres, ja és una paraula prou resistent ja que, malgrat que el sinònim hogueras és força emprat, és molta la gent que fa referència a fogueres; i la majoria de cartells publicitaris al·ludeixen a les fogueres de Sant Joan, més que no a las hogueras de San Juan.
Però millor que la paraula en si, conservem els derivats que hem creat: foguerer, foguerera, foguerers, foguereres. Paraules en valencià i que ningú no s'ha atrevit a traduir. I així mateix, si no parlem de fogueres i parlem de barraques (diferent concepte dins d'una mateixa festa) també trobem els adejectius barraquer, barraquera, barraquers, barraqueres. I podem continuar esmentant d'altres com mascletà, plantà o cremà, que també són valencianes, encara que no puc assegurar que no siga perquè el concepte ens arriba en valencià des de les falles de València.
Una cosa pareguda passa amb ninot. Dins de les fogueres, aquesta paraula ha esdevingut polisèmica. D'una banda designa a cada figura que compon el monument (la foguera); d'altra banda és el nom que rep una de les diferents desfilades que es realitzen en fogueres: la "cavalcada" del Ninot, que és una desfilada una mica carnavalesca en què la gent camina (o balla, o corre) amb disfresses diferents. Com a curiositat afegida, ninot apareix en castellà, cartells inclosos, quan es parla de Desfile/Cabalgata del ninot.
I ja que parlem de festa parlem de l'himne, "Les fogueres de San Chuan", sencer en valencià, igual que passa amb l'himne oficial de la ciutat, que també es conserva en valencià i esperem que així es mantinga, no com ha passat a Elx.

Però eixim de fogueres i tornem al carrer, tornem a parar l'oïda i sentir allò de: ¿Frío? ¡Qué va hombre! Aquí nunca hace frío, esto es frescoreta alacantina. O a dirigir-nos, més ara que comença a fer calor, a la platja del postiguet o a refrescar-nos amb la brisa que corre damunt la Serra Grossa.

I més encara, butxaca, per exemple, continuent utilitzant-la amb un to humorístic, o si més no, poc seriós; "pa la butxaca" és una frase que sol traure algun somriure a qui la diu i a qui l'escolta. I algunes expressions com "Mare de Déu i el torró de Xixona", "Me cague en Dénia"...

Hui dedicació a eixes paraules heroiques. Un senzill homenatge i que no es perden mai!