Com deia ma mare.

Sabeu què és l'estàndard? Sabeu la normativa? Sabeu utilitzar-la? És un missatge que vull enviar directament a l'ajuntament i institucions diverses que, de tant en tant, ens "fan el favor" de fer servir el valencià.

I aquesta entrada té concretament dos raons, viscudes en carn pròpia (encara que segur es podrien citar molts més). Primer, us convide a passejar-vos pels hospitals de Sant Joan o d'Alacant. A passejar-vos i a llegir els cartells informatius. L'escriptura en castellà és perfecta (o quasi, no els he llegit tots) però, en canvi, els cartells en valencià són atacs directes a la normativa establerta, punyades al diccionari que fan mal als ulls. Parle d'errades bàsiques, de nocions que s'aprenen a l'escola. Parle de normes tan senzilles com que els accents de la i i la u sempre són tancats, o que els accents de la a sempre són oberts. No respectar lleis tan bàsiques són un autèntic atemptat contra Fabra, cotra les Normes de Castelló i contra el procés d'estandardització que tant ens ha costat.

Altre exemple és la nova, flagrant i hermosa estació d'autobusos. Les noves tecnologies faciliten que no calga la veu de ningú per als missatges informatius que ressonen pels altaveus. Tots coneixem l'existència de programas informàtics que et lligen (amb molta varietat de veus i tons)automàticament el que tu escrius. Però voldria dir una cosa: EXISTEIXEN PROGRAMES D'AQUEST TIPUS AMB FONÈTICA CATALANA. Si ja costa passar que, evidentment, no hi haja diferenciació de obertes/tancades o sordes/sonores, més difícil és digerir que, en un suposat valencià, sonen fonemes que no existeixen en la nostra llengua."Destinació Valénzia", sentir-ho amb "z" de "zapato" fa mal a l'oïda. I dic jo, ja que no es molesten en buscar els programes amb fonètica catalana, que escriguen Valensia (i altres paraules amb el mateix problema), que a efectes auditius no trobarem la diferència i no ens sentirem tan incòmodes.

Com deia ma mare: O fas les coses bé, o no les faces. I crec que no fer-les no és una opció

Paraules resistents

Després del pessimisme de publicacions anteriors, ja era el torn d'aspectes positius. Ja era hora d'una entrada més esperançadora.

I és que dins d'aquesta urbs castellanoparlant, n'hi ha paraules que han decidit no morir, paraules que resisteixen. Són paraules, en definitiva, que evidencien que el valencià era la llengua d'Alacant, encara que molts no siguen conscients o no vulguen ser-ho. Aquesta publicació serà destinada a eixes paraules "heroiques".

Sens dubte, la que té més força, la que tothom hem dit és la paraula fotre. Fotre,no amb el seu significat literal, sinó dita com a exclamació, per a queixar-nos d'alguna cosa que no és com voldríem o, d'altra banda per a expressar sorpresa. Diem: "Fotre, qué pedazo casa se ha comprado tu amigo. " o "Estate ya quieto, fotre". Cal matitzar que és una paraula trontollant perquè és d'ús parental (els joves es decanten més per hostia, hostias, joder...) i que, curiosament, la usen com a eufemisme, diuen, per a no dir el seu sinònim castellà (joder). Diuen que fotre suena más fino. En qualsevol cas és una paraula prou viva.

És curiós, perquè, fill de puta és un altre eufemisme del mateix tipus. Encara que fill de puta es diu més amigablement, mai con a vertader insult, mai es pretendrà ferir la sensibilitat del proïsme amb un fill de puta.

Però si volem parlar de paraules vives i valencianes cal endinsar-nos din del món de la festa principal d'Alacant, de les fogueres. La mateixa paraula, fogueres, ja és una paraula prou resistent ja que, malgrat que el sinònim hogueras és força emprat, és molta la gent que fa referència a fogueres; i la majoria de cartells publicitaris al·ludeixen a les fogueres de Sant Joan, més que no a las hogueras de San Juan.
Però millor que la paraula en si, conservem els derivats que hem creat: foguerer, foguerera, foguerers, foguereres. Paraules en valencià i que ningú no s'ha atrevit a traduir. I així mateix, si no parlem de fogueres i parlem de barraques (diferent concepte dins d'una mateixa festa) també trobem els adejectius barraquer, barraquera, barraquers, barraqueres. I podem continuar esmentant d'altres com mascletà, plantà o cremà, que també són valencianes, encara que no puc assegurar que no siga perquè el concepte ens arriba en valencià des de les falles de València.
Una cosa pareguda passa amb ninot. Dins de les fogueres, aquesta paraula ha esdevingut polisèmica. D'una banda designa a cada figura que compon el monument (la foguera); d'altra banda és el nom que rep una de les diferents desfilades que es realitzen en fogueres: la "cavalcada" del Ninot, que és una desfilada una mica carnavalesca en què la gent camina (o balla, o corre) amb disfresses diferents. Com a curiositat afegida, ninot apareix en castellà, cartells inclosos, quan es parla de Desfile/Cabalgata del ninot.
I ja que parlem de festa parlem de l'himne, "Les fogueres de San Chuan", sencer en valencià, igual que passa amb l'himne oficial de la ciutat, que també es conserva en valencià i esperem que així es mantinga, no com ha passat a Elx.

Però eixim de fogueres i tornem al carrer, tornem a parar l'oïda i sentir allò de: ¿Frío? ¡Qué va hombre! Aquí nunca hace frío, esto es frescoreta alacantina. O a dirigir-nos, més ara que comença a fer calor, a la platja del postiguet o a refrescar-nos amb la brisa que corre damunt la Serra Grossa.

I més encara, butxaca, per exemple, continuent utilitzant-la amb un to humorístic, o si més no, poc seriós; "pa la butxaca" és una frase que sol traure algun somriure a qui la diu i a qui l'escolta. I algunes expressions com "Mare de Déu i el torró de Xixona", "Me cague en Dénia"...

Hui dedicació a eixes paraules heroiques. Un senzill homenatge i que no es perden mai!

El valencià de poble.

Aquesta entrada protesta era inevitable i la tinc en ment des de fa uns dies, però és un tema que sempre m'ha indignat prou. Ja tocava fer una entrada que tractara aquest assumpte.

El títol, El valencià de poble pot reflectir el que diré, però vos ho aclarisc. La meua crítica no estarà orientada cap als pobles, per descomptat, la meua crítica recau directament, una vegada més, en la capital. En la gran capital moderna, cosmopolita i "setciències".

Doncs bé, explique el títol. No entenc com la gent d'Alacant, de la city, empra el terme "valencià de poble" amb un to despectiu. Utilitzen eixes tres paraules per a referir-se normalment a un valencià, diuen, "bast, mal parlat, vulgar". Bé, cal especificar, mai no diuen "valencià de poble", diuen "valenciano de pueblo", és clar, perquè malgrat que ells, pel que han aprés a l'escola, saben més que ningú de normativa, de l'estàndard, de parlar correcte... no el gasten (i mare de Déu quan intenten gastar-lo! Quina por!).

I es riuen quan senten algun valencianoparlant i el senten dir: bueno, pues entonces o mosatros. Es riuen, però ho comenten en castellà. En castellà, per cert, dient coses com "dejao", "habían", etc; perquè això entre amics té igual, en castellà sí accepten el col·loquial. En valencià, pel que sembla, no. No l'accepten perquè està mal, perquè això és "no saber parlar valencià" (té nassos la frase).

Potser no s'adonen que tota aquesta gent de poble, que evidentment amb els amics parlen col·loquial, tenen el doble, el triple o el quàdruple de lèxic que els capitalins que hem aprés el valencià a l'escola. Potser no s'adonen que tenen una fonètica valenciana, pròpia, genuïna, a diferència del nostre valencià traduït, amb una monòtona fonètica castellana. Potser no s'adonen que a voltes una traducció literal de frases fetes sí que és "no saber parlar valencià".

Així que capitalins, abans de menysprear el valencià de poble, poseu-li l'etiqueta de "valencià viu", perquè és al poble on es gasta i, per l'amor de Déu, sigueu humils i deixeu-vos ensenyar.

Tot açò passa, tot aquest bloc són experiències verídiques. De vegades, costa creure-ho.