Encara que, per motius personals, no he tingut temps per a redactar aquesta entrada quan tocava, era una entrada obligatòria. En els últims dies en la nostra ciutat s'han pogut presenciar actes, fets que fan mantindre viva l'esperança. El 27 d'abril la trobada d'escoles en valencià i el 28 la commemoració de la diada del 25 d'abril.
Comencem pel principi, la trobada, les dues cares de la moneda. Dic açò perquè d'una banda és important saber que aquest aplec de joves per la llengua està ben viu i any rere any congrega centenars de xiquets. Enguany, Alacant, el parc "El Palmeral" més concretament, va tindre la sort d'acollir aquesta jornada de convivència lingüística. Però d'altra banda, l'altra cara de la moneda és sentir com molts dels mateixos joves (majoritàriament d'aquesta ciutat) que acudeixen a les trobades parlen entre ells castellà. Molts d'ells, parlen valencià a casa o saben parlar-lo perfectament, però amb tot parlen castellà amb els amics, fins i tot el dia de la trobada d'escoles en valencià, el dia de la llengua dels joves i per als joves. És trist també comprovar com els xiquets es perdien en la llargària del parc i passaven dels tallers, dels concerts i les diferents activitats proposades. Per a ells era un dia de perdre's classe, poc més.
Llevat d'això, cal felicitar als organitzadors i a tots els instituts que la fan possible. Qui es va interessar per l'acte, va poder gaudir de concerts, de màgia, de tallers, de partides de pilota... Tot en la nostra llengua. I és bonic comprovar que existeix un altre grups de joves que para interés en l'acte i que entre ells parlen valencià i que reivindiquen una escola en valencià. Per a ells i gràcies a ells existeixen les trobades.
I ara toca parlar d'un acte molt més solemne que també va tindre representació a Alacant. Va ser el dissabte, a l'emblemàtica plaça del Mercat Central. Allà ens vam reunir els que creiem en açò, en l'altra Alacant. Allà ens vam reunir per a commemorar els 305 anys de la derrota en la Batalla d'Almansa aquell 25 d'abril. Discursos, poesies, concert, la muixeranga, senyeres i estelades van compartir lloc, van compartir sentiment.
Potser, en aquesta ocasió, l'altra cara de la moneda seria el desconeixement de la gent en general, la ignorància respecte a què féiem allà. Ignorància i desaprovació en general. Però això no ens va impedir que els que ho sabíem i els que ho sentíem reivindicàrem una llengua, una unió.
Actes els dos que fan veure la llum al final del túnel fosc i enrunat.
