Encara que, per motius personals, no he tingut temps per a redactar aquesta entrada quan tocava, era una entrada obligatòria. En els últims dies en la nostra ciutat s'han pogut presenciar actes, fets que fan mantindre viva l'esperança. El 27 d'abril la trobada d'escoles en valencià i el 28 la commemoració de la diada del 25 d'abril.
Comencem pel principi, la trobada, les dues cares de la moneda. Dic açò perquè d'una banda és important saber que aquest aplec de joves per la llengua està ben viu i any rere any congrega centenars de xiquets. Enguany, Alacant, el parc "El Palmeral" més concretament, va tindre la sort d'acollir aquesta jornada de convivència lingüística. Però d'altra banda, l'altra cara de la moneda és sentir com molts dels mateixos joves (majoritàriament d'aquesta ciutat) que acudeixen a les trobades parlen entre ells castellà. Molts d'ells, parlen valencià a casa o saben parlar-lo perfectament, però amb tot parlen castellà amb els amics, fins i tot el dia de la trobada d'escoles en valencià, el dia de la llengua dels joves i per als joves. És trist també comprovar com els xiquets es perdien en la llargària del parc i passaven dels tallers, dels concerts i les diferents activitats proposades. Per a ells era un dia de perdre's classe, poc més.
Llevat d'això, cal felicitar als organitzadors i a tots els instituts que la fan possible. Qui es va interessar per l'acte, va poder gaudir de concerts, de màgia, de tallers, de partides de pilota... Tot en la nostra llengua. I és bonic comprovar que existeix un altre grups de joves que para interés en l'acte i que entre ells parlen valencià i que reivindiquen una escola en valencià. Per a ells i gràcies a ells existeixen les trobades.
I ara toca parlar d'un acte molt més solemne que també va tindre representació a Alacant. Va ser el dissabte, a l'emblemàtica plaça del Mercat Central. Allà ens vam reunir els que creiem en açò, en l'altra Alacant. Allà ens vam reunir per a commemorar els 305 anys de la derrota en la Batalla d'Almansa aquell 25 d'abril. Discursos, poesies, concert, la muixeranga, senyeres i estelades van compartir lloc, van compartir sentiment.
Potser, en aquesta ocasió, l'altra cara de la moneda seria el desconeixement de la gent en general, la ignorància respecte a què féiem allà. Ignorància i desaprovació en general. Però això no ens va impedir que els que ho sabíem i els que ho sentíem reivindicàrem una llengua, una unió.
Actes els dos que fan veure la llum al final del túnel fosc i enrunat.
dimecres, 2 de maig del 2012
dilluns, 16 d’abril del 2012
Com deia ma mare.
Sabeu què és l'estàndard? Sabeu la normativa? Sabeu utilitzar-la? És un missatge que vull enviar directament a l'ajuntament i institucions diverses que, de tant en tant, ens "fan el favor" de fer servir el valencià.
I aquesta entrada té concretament dos raons, viscudes en carn pròpia (encara que segur es podrien citar molts més). Primer, us convide a passejar-vos pels hospitals de Sant Joan o d'Alacant. A passejar-vos i a llegir els cartells informatius. L'escriptura en castellà és perfecta (o quasi, no els he llegit tots) però, en canvi, els cartells en valencià són atacs directes a la normativa establerta, punyades al diccionari que fan mal als ulls. Parle d'errades bàsiques, de nocions que s'aprenen a l'escola. Parle de normes tan senzilles com que els accents de la i i la u sempre són tancats, o que els accents de la a sempre són oberts. No respectar lleis tan bàsiques són un autèntic atemptat contra Fabra, cotra les Normes de Castelló i contra el procés d'estandardització que tant ens ha costat.
Altre exemple és la nova, flagrant i hermosa estació d'autobusos. Les noves tecnologies faciliten que no calga la veu de ningú per als missatges informatius que ressonen pels altaveus. Tots coneixem l'existència de programas informàtics que et lligen (amb molta varietat de veus i tons)automàticament el que tu escrius. Però voldria dir una cosa: EXISTEIXEN PROGRAMES D'AQUEST TIPUS AMB FONÈTICA CATALANA. Si ja costa passar que, evidentment, no hi haja diferenciació de obertes/tancades o sordes/sonores, més difícil és digerir que, en un suposat valencià, sonen fonemes que no existeixen en la nostra llengua."Destinació Valénzia", sentir-ho amb "z" de "zapato" fa mal a l'oïda. I dic jo, ja que no es molesten en buscar els programes amb fonètica catalana, que escriguen Valensia (i altres paraules amb el mateix problema), que a efectes auditius no trobarem la diferència i no ens sentirem tan incòmodes.
Com deia ma mare: O fas les coses bé, o no les faces. I crec que no fer-les no és una opció
I aquesta entrada té concretament dos raons, viscudes en carn pròpia (encara que segur es podrien citar molts més). Primer, us convide a passejar-vos pels hospitals de Sant Joan o d'Alacant. A passejar-vos i a llegir els cartells informatius. L'escriptura en castellà és perfecta (o quasi, no els he llegit tots) però, en canvi, els cartells en valencià són atacs directes a la normativa establerta, punyades al diccionari que fan mal als ulls. Parle d'errades bàsiques, de nocions que s'aprenen a l'escola. Parle de normes tan senzilles com que els accents de la i i la u sempre són tancats, o que els accents de la a sempre són oberts. No respectar lleis tan bàsiques són un autèntic atemptat contra Fabra, cotra les Normes de Castelló i contra el procés d'estandardització que tant ens ha costat.
Altre exemple és la nova, flagrant i hermosa estació d'autobusos. Les noves tecnologies faciliten que no calga la veu de ningú per als missatges informatius que ressonen pels altaveus. Tots coneixem l'existència de programas informàtics que et lligen (amb molta varietat de veus i tons)automàticament el que tu escrius. Però voldria dir una cosa: EXISTEIXEN PROGRAMES D'AQUEST TIPUS AMB FONÈTICA CATALANA. Si ja costa passar que, evidentment, no hi haja diferenciació de obertes/tancades o sordes/sonores, més difícil és digerir que, en un suposat valencià, sonen fonemes que no existeixen en la nostra llengua."Destinació Valénzia", sentir-ho amb "z" de "zapato" fa mal a l'oïda. I dic jo, ja que no es molesten en buscar els programes amb fonètica catalana, que escriguen Valensia (i altres paraules amb el mateix problema), que a efectes auditius no trobarem la diferència i no ens sentirem tan incòmodes.
Com deia ma mare: O fas les coses bé, o no les faces. I crec que no fer-les no és una opció
dimarts, 10 d’abril del 2012
Paraules resistents
Després del pessimisme de publicacions anteriors, ja era el torn d'aspectes positius. Ja era hora d'una entrada més esperançadora.
I és que dins d'aquesta urbs castellanoparlant, n'hi ha paraules que han decidit no morir, paraules que resisteixen. Són paraules, en definitiva, que evidencien que el valencià era la llengua d'Alacant, encara que molts no siguen conscients o no vulguen ser-ho. Aquesta publicació serà destinada a eixes paraules "heroiques".
Sens dubte, la que té més força, la que tothom hem dit és la paraula fotre. Fotre,no amb el seu significat literal, sinó dita com a exclamació, per a queixar-nos d'alguna cosa que no és com voldríem o, d'altra banda per a expressar sorpresa. Diem: "Fotre, qué pedazo casa se ha comprado tu amigo. " o "Estate ya quieto, fotre". Cal matitzar que és una paraula trontollant perquè és d'ús parental (els joves es decanten més per hostia, hostias, joder...) i que, curiosament, la usen com a eufemisme, diuen, per a no dir el seu sinònim castellà (joder). Diuen que fotre suena más fino. En qualsevol cas és una paraula prou viva.
És curiós, perquè, fill de puta és un altre eufemisme del mateix tipus. Encara que fill de puta es diu més amigablement, mai con a vertader insult, mai es pretendrà ferir la sensibilitat del proïsme amb un fill de puta.
Però si volem parlar de paraules vives i valencianes cal endinsar-nos din del món de la festa principal d'Alacant, de les fogueres. La mateixa paraula, fogueres, ja és una paraula prou resistent ja que, malgrat que el sinònim hogueras és força emprat, és molta la gent que fa referència a fogueres; i la majoria de cartells publicitaris al·ludeixen a les fogueres de Sant Joan, més que no a las hogueras de San Juan.
Però millor que la paraula en si, conservem els derivats que hem creat: foguerer, foguerera, foguerers, foguereres. Paraules en valencià i que ningú no s'ha atrevit a traduir. I així mateix, si no parlem de fogueres i parlem de barraques (diferent concepte dins d'una mateixa festa) també trobem els adejectius barraquer, barraquera, barraquers, barraqueres. I podem continuar esmentant d'altres com mascletà, plantà o cremà, que també són valencianes, encara que no puc assegurar que no siga perquè el concepte ens arriba en valencià des de les falles de València.
Una cosa pareguda passa amb ninot. Dins de les fogueres, aquesta paraula ha esdevingut polisèmica. D'una banda designa a cada figura que compon el monument (la foguera); d'altra banda és el nom que rep una de les diferents desfilades que es realitzen en fogueres: la "cavalcada" del Ninot, que és una desfilada una mica carnavalesca en què la gent camina (o balla, o corre) amb disfresses diferents. Com a curiositat afegida, ninot apareix en castellà, cartells inclosos, quan es parla de Desfile/Cabalgata del ninot.
I ja que parlem de festa parlem de l'himne, "Les fogueres de San Chuan", sencer en valencià, igual que passa amb l'himne oficial de la ciutat, que també es conserva en valencià i esperem que així es mantinga, no com ha passat a Elx.
Però eixim de fogueres i tornem al carrer, tornem a parar l'oïda i sentir allò de: ¿Frío? ¡Qué va hombre! Aquí nunca hace frío, esto es frescoreta alacantina. O a dirigir-nos, més ara que comença a fer calor, a la platja del postiguet o a refrescar-nos amb la brisa que corre damunt la Serra Grossa.
I més encara, butxaca, per exemple, continuent utilitzant-la amb un to humorístic, o si més no, poc seriós; "pa la butxaca" és una frase que sol traure algun somriure a qui la diu i a qui l'escolta. I algunes expressions com "Mare de Déu i el torró de Xixona", "Me cague en Dénia"...
Hui dedicació a eixes paraules heroiques. Un senzill homenatge i que no es perden mai!
I és que dins d'aquesta urbs castellanoparlant, n'hi ha paraules que han decidit no morir, paraules que resisteixen. Són paraules, en definitiva, que evidencien que el valencià era la llengua d'Alacant, encara que molts no siguen conscients o no vulguen ser-ho. Aquesta publicació serà destinada a eixes paraules "heroiques".
Sens dubte, la que té més força, la que tothom hem dit és la paraula fotre. Fotre,no amb el seu significat literal, sinó dita com a exclamació, per a queixar-nos d'alguna cosa que no és com voldríem o, d'altra banda per a expressar sorpresa. Diem: "Fotre, qué pedazo casa se ha comprado tu amigo. " o "Estate ya quieto, fotre". Cal matitzar que és una paraula trontollant perquè és d'ús parental (els joves es decanten més per hostia, hostias, joder...) i que, curiosament, la usen com a eufemisme, diuen, per a no dir el seu sinònim castellà (joder). Diuen que fotre suena más fino. En qualsevol cas és una paraula prou viva.
És curiós, perquè, fill de puta és un altre eufemisme del mateix tipus. Encara que fill de puta es diu més amigablement, mai con a vertader insult, mai es pretendrà ferir la sensibilitat del proïsme amb un fill de puta.
Però si volem parlar de paraules vives i valencianes cal endinsar-nos din del món de la festa principal d'Alacant, de les fogueres. La mateixa paraula, fogueres, ja és una paraula prou resistent ja que, malgrat que el sinònim hogueras és força emprat, és molta la gent que fa referència a fogueres; i la majoria de cartells publicitaris al·ludeixen a les fogueres de Sant Joan, més que no a las hogueras de San Juan.
Però millor que la paraula en si, conservem els derivats que hem creat: foguerer, foguerera, foguerers, foguereres. Paraules en valencià i que ningú no s'ha atrevit a traduir. I així mateix, si no parlem de fogueres i parlem de barraques (diferent concepte dins d'una mateixa festa) també trobem els adejectius barraquer, barraquera, barraquers, barraqueres. I podem continuar esmentant d'altres com mascletà, plantà o cremà, que també són valencianes, encara que no puc assegurar que no siga perquè el concepte ens arriba en valencià des de les falles de València.
Una cosa pareguda passa amb ninot. Dins de les fogueres, aquesta paraula ha esdevingut polisèmica. D'una banda designa a cada figura que compon el monument (la foguera); d'altra banda és el nom que rep una de les diferents desfilades que es realitzen en fogueres: la "cavalcada" del Ninot, que és una desfilada una mica carnavalesca en què la gent camina (o balla, o corre) amb disfresses diferents. Com a curiositat afegida, ninot apareix en castellà, cartells inclosos, quan es parla de Desfile/Cabalgata del ninot.
I ja que parlem de festa parlem de l'himne, "Les fogueres de San Chuan", sencer en valencià, igual que passa amb l'himne oficial de la ciutat, que també es conserva en valencià i esperem que així es mantinga, no com ha passat a Elx.
Però eixim de fogueres i tornem al carrer, tornem a parar l'oïda i sentir allò de: ¿Frío? ¡Qué va hombre! Aquí nunca hace frío, esto es frescoreta alacantina. O a dirigir-nos, més ara que comença a fer calor, a la platja del postiguet o a refrescar-nos amb la brisa que corre damunt la Serra Grossa.
I més encara, butxaca, per exemple, continuent utilitzant-la amb un to humorístic, o si més no, poc seriós; "pa la butxaca" és una frase que sol traure algun somriure a qui la diu i a qui l'escolta. I algunes expressions com "Mare de Déu i el torró de Xixona", "Me cague en Dénia"...
Hui dedicació a eixes paraules heroiques. Un senzill homenatge i que no es perden mai!
dilluns, 2 d’abril del 2012
El valencià de poble.
Aquesta entrada protesta era inevitable i la tinc en ment des de fa uns dies, però és un tema que sempre m'ha indignat prou. Ja tocava fer una entrada que tractara aquest assumpte.
El títol, El valencià de poble pot reflectir el que diré, però vos ho aclarisc. La meua crítica no estarà orientada cap als pobles, per descomptat, la meua crítica recau directament, una vegada més, en la capital. En la gran capital moderna, cosmopolita i "setciències".
Doncs bé, explique el títol. No entenc com la gent d'Alacant, de la city, empra el terme "valencià de poble" amb un to despectiu. Utilitzen eixes tres paraules per a referir-se normalment a un valencià, diuen, "bast, mal parlat, vulgar". Bé, cal especificar, mai no diuen "valencià de poble", diuen "valenciano de pueblo", és clar, perquè malgrat que ells, pel que han aprés a l'escola, saben més que ningú de normativa, de l'estàndard, de parlar correcte... no el gasten (i mare de Déu quan intenten gastar-lo! Quina por!).
I es riuen quan senten algun valencianoparlant i el senten dir: bueno, pues entonces o mosatros. Es riuen, però ho comenten en castellà. En castellà, per cert, dient coses com "dejao", "habían", etc; perquè això entre amics té igual, en castellà sí accepten el col·loquial. En valencià, pel que sembla, no. No l'accepten perquè està mal, perquè això és "no saber parlar valencià" (té nassos la frase).
Potser no s'adonen que tota aquesta gent de poble, que evidentment amb els amics parlen col·loquial, tenen el doble, el triple o el quàdruple de lèxic que els capitalins que hem aprés el valencià a l'escola. Potser no s'adonen que tenen una fonètica valenciana, pròpia, genuïna, a diferència del nostre valencià traduït, amb una monòtona fonètica castellana. Potser no s'adonen que a voltes una traducció literal de frases fetes sí que és "no saber parlar valencià".
Així que capitalins, abans de menysprear el valencià de poble, poseu-li l'etiqueta de "valencià viu", perquè és al poble on es gasta i, per l'amor de Déu, sigueu humils i deixeu-vos ensenyar.
Tot açò passa, tot aquest bloc són experiències verídiques. De vegades, costa creure-ho.
El títol, El valencià de poble pot reflectir el que diré, però vos ho aclarisc. La meua crítica no estarà orientada cap als pobles, per descomptat, la meua crítica recau directament, una vegada més, en la capital. En la gran capital moderna, cosmopolita i "setciències".
Doncs bé, explique el títol. No entenc com la gent d'Alacant, de la city, empra el terme "valencià de poble" amb un to despectiu. Utilitzen eixes tres paraules per a referir-se normalment a un valencià, diuen, "bast, mal parlat, vulgar". Bé, cal especificar, mai no diuen "valencià de poble", diuen "valenciano de pueblo", és clar, perquè malgrat que ells, pel que han aprés a l'escola, saben més que ningú de normativa, de l'estàndard, de parlar correcte... no el gasten (i mare de Déu quan intenten gastar-lo! Quina por!).
I es riuen quan senten algun valencianoparlant i el senten dir: bueno, pues entonces o mosatros. Es riuen, però ho comenten en castellà. En castellà, per cert, dient coses com "dejao", "habían", etc; perquè això entre amics té igual, en castellà sí accepten el col·loquial. En valencià, pel que sembla, no. No l'accepten perquè està mal, perquè això és "no saber parlar valencià" (té nassos la frase).
Potser no s'adonen que tota aquesta gent de poble, que evidentment amb els amics parlen col·loquial, tenen el doble, el triple o el quàdruple de lèxic que els capitalins que hem aprés el valencià a l'escola. Potser no s'adonen que tenen una fonètica valenciana, pròpia, genuïna, a diferència del nostre valencià traduït, amb una monòtona fonètica castellana. Potser no s'adonen que a voltes una traducció literal de frases fetes sí que és "no saber parlar valencià".
Així que capitalins, abans de menysprear el valencià de poble, poseu-li l'etiqueta de "valencià viu", perquè és al poble on es gasta i, per l'amor de Déu, sigueu humils i deixeu-vos ensenyar.
Tot açò passa, tot aquest bloc són experiències verídiques. De vegades, costa creure-ho.
divendres, 16 de març del 2012
L'estranger
Abans de començar a contar noves vivències dedicaré les primeres entrades a anècdotes que vaig viure temps enrere i que tenia en ment escriure quan este bloc existira.
Vos conte. Sabreu si heu anat a Alacant que costa sentir converses pel carrer en valencià i que quan les sentim segurament provenen de gent que passa els 50 anys i de gent vinguda des del poble. A la gent, en general, li crida molt l'atenció quan sent pel carrer esta llengua ("morta", diuen els incultes que no han eixit mai d'ací). La qüestió és no amagar-se i això intente fer. Així que aquell qui anava pel carrer mantenint una conversa en la nostra llengua era jo. Em dirigia cap a l'ascensor habilitat per a pujar al castell. Era dels primers dies que estava obert, era gratis, i a Alacant la tradició (esta sí que la respectem)és que si una cosa és gratis s'ha de visitar, t'interesse o no.
Quan vaig arribar a la porta allà em vaig trobar un grup de gent, joves, entre 16 i 18 anys que xarraven entre ells i reien, en castellà òbviament. Però s'adonaren que nosaltres no parlàvem com ells i també s'adonaren que ens dirigíem cap a l'ascensor. Cal dir que estava tancat, i que el xic que es va dirigir cap a mi ho va fer mb molt bones maneres i amb molt bona intenció.
L'únic però és que es va adonar que la llengua que jo parlava no era la seua i, com sol passar quan sentim una llengua que no és nostra, se'm va dirigir a mi en l'estàndard internacional: "Is closed". Amb eixes paraules em va informar que l'ascensor estava tancat.
Fins a eixe límit estem arribant. No reconéixer-la. Ser estrangers...
Vos conte. Sabreu si heu anat a Alacant que costa sentir converses pel carrer en valencià i que quan les sentim segurament provenen de gent que passa els 50 anys i de gent vinguda des del poble. A la gent, en general, li crida molt l'atenció quan sent pel carrer esta llengua ("morta", diuen els incultes que no han eixit mai d'ací). La qüestió és no amagar-se i això intente fer. Així que aquell qui anava pel carrer mantenint una conversa en la nostra llengua era jo. Em dirigia cap a l'ascensor habilitat per a pujar al castell. Era dels primers dies que estava obert, era gratis, i a Alacant la tradició (esta sí que la respectem)és que si una cosa és gratis s'ha de visitar, t'interesse o no.
Quan vaig arribar a la porta allà em vaig trobar un grup de gent, joves, entre 16 i 18 anys que xarraven entre ells i reien, en castellà òbviament. Però s'adonaren que nosaltres no parlàvem com ells i també s'adonaren que ens dirigíem cap a l'ascensor. Cal dir que estava tancat, i que el xic que es va dirigir cap a mi ho va fer mb molt bones maneres i amb molt bona intenció.
L'únic però és que es va adonar que la llengua que jo parlava no era la seua i, com sol passar quan sentim una llengua que no és nostra, se'm va dirigir a mi en l'estàndard internacional: "Is closed". Amb eixes paraules em va informar que l'ascensor estava tancat.
Fins a eixe límit estem arribant. No reconéixer-la. Ser estrangers...
dijous, 1 de març del 2012
El valencià a la terreta.
Queda valencià a Alacant ciutat? Es pot viure en valencià? Són preguntes que poden vindre al cap sabent quina és la situació lingüística d'Alacant a dia de hui. La pèrdua de la llengua a Alacant ha sigut un fenomen trist i que molts lingüistes, filòlegs i alguns curiosos ja s'han dedicat a estudiar.
Per això aquest bloc no serà un altre estudi d'aquest fenomen. No tinc preparació ni arguments suficients per a fer-ho. Dedicaré aquest bloc a anècdotes i vivències particulars relacionades amb la llengua i, especialment, a intentar resoldre la pregunta: Es pot viure en valencià a Alacant?
Feia temps que volia fer aquest bloc, però mai no em feia l'ànim. Ara ja està fet. Espere que vos agrade, el seguiu i que tragueu les vostres pròpies conclusions.
I, sobretot, no vos amagueu, no tingueu por de traure la llengua al carrer!
Per això aquest bloc no serà un altre estudi d'aquest fenomen. No tinc preparació ni arguments suficients per a fer-ho. Dedicaré aquest bloc a anècdotes i vivències particulars relacionades amb la llengua i, especialment, a intentar resoldre la pregunta: Es pot viure en valencià a Alacant?
Feia temps que volia fer aquest bloc, però mai no em feia l'ànim. Ara ja està fet. Espere que vos agrade, el seguiu i que tragueu les vostres pròpies conclusions.
I, sobretot, no vos amagueu, no tingueu por de traure la llengua al carrer!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)