Un 9 d'octubre que no hi és.

Com ja sabeu, ahir va ser la diada del País Valencià. Arreu del País hi va haver actes diversos, tant reivindicatius com d'homenatge a les persones importants del nostre País; homenatges especialment dedicats, òbviament, a Jaume I. 

Per sort o per desgràcia (desgràcia més aviat) no hi vaig poder ser ni a la manifestació de València, ni a les celebracions dels pobles voltants d'Alacant; així que em vaig haver de conformar amb presenciar els actes que van tindre lloc a Alacant. 

Abans d'analitzar els actes oficials, vull mencionar a l'associació resistent de la nostra ciutat, al Casal Tio Cuc  que ahir es va encarregar de dignificar el 9 d'octubre amb un acte en commemoració de Miquel Grau. Una commemoració necessària i un exemple de l'antivalencianisme que pretén envair Alacant. Gràcies Tio Cuc.

I ara parle dels actes oficials. Un dia folklòric per excel·lència. Malgrat les cortines de fum  que es venen des de l'ajuntament (diuen que han contractat danses d'ací i allà, que han incorporat els cavallets...) el 9 d'octubre a Alacant està en un procés de decadència impulsat per l'ajuntament que, de no remeiar-ho, té els dies comptats.

M'explique.Vaig arribar a a l'esplanada i ja em va sobtar la decoració de la famosa "Concha", on tindria lloc la cloenda del cercavila que recorria l'esplanada. Algú pot esperar que per a un 9 d'octubre l'ornamentació siga estil medieval, amb senyeres, amb el casc de Jaume... Que parega un 9 d'octubre. En lloc d'això lluïen amb força tres banderes oficials, com si es tractara d'un míting o una conferència política: La bandera d'Espanya, la senyera coronada i la bandera d'Alacant. Res més a dir.

Del cercavila no tinc queixa. Nanos, gegants, cavallets, diversos grups de dansaes i les colles de dolçaina i tabal van dur el valencianisme a l'Esplanada i la curiositat a una ciutat que desconeix. Però res més, cap processó cívica ni incívica. Cap ni una senyera que és el que li pertoca al 9 d'octubre. 

La mort dels símbols em preocupava, però va passar a segon pla quan el presentador de l'acte final va obrir la boca. Sí. És el que penseu. Ahir, alguns valencians ironitzaven via twitter pel fet de que els polítics (i qui no és polític) gastaven el valencià exclusivament per a aquest dia. Doncs bé, en Alacant l'atac lingüístic l'hem de patir fins i tot en el dia del País Valencià. Tot el discurs en castellà. Supose que no hi ha presentadors a Alacant que puguen fer-ho en valencià.

Bandera d'Espanya, referències folklòriques i el castellà llengua vehicular. Feliç 12 (perdó, 9) d'octubre.

"Las fiestas" de Sant Roc

Situem-nos. Mes d'agost, per Sant Roc. Em trobe a Benimagrell, "un poble en un carrer" que ells mateixos diuen. Un poble que abans ho era i ara és part del municipi de Sant Joan. Tenen històries pròpies, festes pròpies i un sentiment fort de poble. Ells no viuen a Sant Joan, viuen a Benimagrell .

Només arribar és inevitable sentir-me com si eixa fora casa meua, més que Alacant. El primer colp d'ull em porta a les senyeres dels balcons que declaren que el barri està en festes. Senyeres genuïnament valencianes, senyeres sense blau.

I la llengua del poble és la que és, la que li toca a un poble valencià. Són poquets, però tots parlen valencià: la mare amb el seu fill, el forner amb l'alcalde i el del bar amb els clients.

I de sobte arriba a les meues mans el programa de festes íntegrament en castellà. I de sobte em manen seure que començarà l'acte.

Una plaça amb una estàtua enmig dedicada al joc de pilota i un escenari. Era el dia del pregó que donaria començament a les festes 2012.

 I puja a l'escenari la delegada de festes i de sobte deixe de sentir-me com a casa. Comença el discurs en castellà, íntegre. I després del discurs li toca parlar al president de la penya. I parla amb la delegada. I és curiós que els mateixos que abans parlaven valencià damunt de l'escenari conversen en castellà. I parla castellà el president de la penya.

I es presenta, en castellà, al pregoner, mon pare en aquest cas. No el van deixar fer el pregó en la llengua del poble perquè, deien, hi havia gent de fora - I la de dins? - vaig pensar. I veig a mon pare, natural de Benimagrell, emocionat per l'oportunitat de ser el pregoner del seu poble, però amb certa amargor de no poder parlar com sempre ha parlat al poble.

I mire al voltant, i escolte pels voltants. Tots parlen valencià. Qui no és de Benimagrell és de Sant Joan. I Els únics que no entenen el valencià són els ballarins lituans que actuarien després. I que ni tan sols entenen el castellà.

I m'adone que allò "hi ha gent de fora" és una simple excusa per no dir, simplement, que el valencià no era un a llengua digna.

Al bar, a casa, a les penyes, es parla valencià. Damunt l'escenari, no.

I Benimagrell, tristement, no és cap excepció.

Bones Festes.

Bon dia.

"Bon dia". Aparentment una partícula inofensiva, que pot servir d'element iniciador els discurs, o simplement una mostra d'educació, connotativa o no. 

Bon dia, fàcil d'entendre. Només es compon de dues paraules ambdues de procedència llatina (bonus, dies) i, per tant, semblants a l'homònim de la llengua veïna. Qui entén un "Buenos días" no crec que tinga massa dificultats per a entendre un "Bon dia", almenys no en un territori on el valencià existix. 

No obstant això, un "Bon dia" en la meua ciutat (com a altres llocs, supose) pot suscitar diferents reaccions. 

Un "Bon dia", equivalent, sol ser la menys usual (parle d'experiència personal). Només uns pocs intrèpids s'arrisquen a pronunciar unes paraules en llengua que no és seua, o apliquen simplement mímesi, i et contesten un bon dia amb un bon dia. Clar que contestar-te amb un bon dia podria dur a equívocs i que, si és que has de dir res més, insistisques en llengua pròpia. Seria donar-te facilitat per a què ho feres.

Intentant evitar les poques (però existents) reaccions de qui a un "Bon dia" no contesta però a un "Buenos días" sí, parle de la reacció més usual: "Bon dia" es contesta amb "Buenos días". Clar que hi ha "Buenos días" i "Buenos días"... Bàsicament, m'he trobat amb dos tipus de "Buenos días". N'hi ha un que es diu automàticament, perquè el castellà és llengua materna i si no ho penses t'ix, però es diu amb simpatia i sense rebuig, perquè en mil·lèsimes de segon comprén que un "bon dia" és tan natural com el seu "Buenos días". I automàtic.

L'altre "Buenos días" es contesta amb èmfasi i reticència. El semblant de la cara ha d'expressar una barreja entre sorpresa i malestar. Perquè és clar, dir "Bon dia" és, com a mínim, una falta d'educació. "Buenos días", marcat i sense treva, amb rebuig i que amb dos paraules pugues notar que la teua llengua no és digna, almenys no per a iniciar conversa. Ja saps quina fer servir a partir d'això (o es pretén).

Siga com siga, pareix que són poques les vegades en què un "Bon dia" deixa indiferent. Un motiu més perquè el gastem fins que siga cosa normal i rutinària. I "Bon dia" l'utilitze com a síntesi, metàfora o metonímia del vertader missatge. Quan normalitzem totes les paraules, serà normal un simple "Bon dia" 

Dies per a l'esperança

Encara que, per motius personals, no he tingut temps per a redactar aquesta entrada quan tocava, era una entrada obligatòria. En els últims dies en la nostra ciutat s'han pogut presenciar actes, fets que fan mantindre viva l'esperança. El 27 d'abril la trobada d'escoles en valencià i el 28 la commemoració de la diada del 25 d'abril.

Comencem pel principi, la trobada, les dues cares de la moneda. Dic açò perquè d'una banda és important saber que aquest aplec de joves per la llengua està ben viu i any rere any congrega centenars de xiquets. Enguany, Alacant, el parc "El Palmeral" més concretament, va tindre la sort d'acollir aquesta jornada de convivència lingüística. Però d'altra banda, l'altra cara de la moneda és sentir com molts dels mateixos joves  (majoritàriament d'aquesta ciutat) que acudeixen a les trobades parlen entre ells castellà. Molts d'ells, parlen valencià a casa o saben parlar-lo perfectament, però amb tot parlen castellà amb els amics, fins i tot el dia de la trobada d'escoles en valencià, el dia de la llengua dels joves i per als joves. És trist també comprovar com els xiquets es perdien en la llargària del parc i passaven dels tallers, dels concerts i les diferents activitats proposades. Per a ells era un dia de perdre's classe, poc més.

Llevat d'això, cal felicitar als organitzadors i a tots els instituts que la fan possible. Qui es va interessar per l'acte, va poder gaudir de concerts, de màgia, de tallers, de partides de pilota... Tot en la nostra llengua. I és bonic comprovar que existeix un altre grups de joves que para interés en l'acte i que entre ells parlen valencià i que reivindiquen una escola en valencià. Per a ells i gràcies a ells existeixen les trobades.

I ara toca parlar d'un acte molt més solemne que també va tindre representació a Alacant. Va ser el dissabte, a l'emblemàtica plaça del Mercat Central. Allà ens vam reunir els que creiem en açò, en l'altra Alacant. Allà ens vam reunir per a commemorar els 305 anys de la derrota en la Batalla d'Almansa aquell 25 d'abril. Discursos, poesies, concert, la muixeranga, senyeres i estelades van compartir lloc, van compartir sentiment.

Potser, en aquesta ocasió, l'altra cara de la moneda seria el desconeixement de la gent en general, la ignorància respecte a què féiem allà. Ignorància i desaprovació en general. Però això no ens va impedir que els que ho sabíem i els que ho sentíem reivindicàrem una llengua, una unió.

Actes els dos que fan veure la llum al final del túnel fosc i enrunat.

Com deia ma mare.

Sabeu què és l'estàndard? Sabeu la normativa? Sabeu utilitzar-la? És un missatge que vull enviar directament a l'ajuntament i institucions diverses que, de tant en tant, ens "fan el favor" de fer servir el valencià.

I aquesta entrada té concretament dos raons, viscudes en carn pròpia (encara que segur es podrien citar molts més). Primer, us convide a passejar-vos pels hospitals de Sant Joan o d'Alacant. A passejar-vos i a llegir els cartells informatius. L'escriptura en castellà és perfecta (o quasi, no els he llegit tots) però, en canvi, els cartells en valencià són atacs directes a la normativa establerta, punyades al diccionari que fan mal als ulls. Parle d'errades bàsiques, de nocions que s'aprenen a l'escola. Parle de normes tan senzilles com que els accents de la i i la u sempre són tancats, o que els accents de la a sempre són oberts. No respectar lleis tan bàsiques són un autèntic atemptat contra Fabra, cotra les Normes de Castelló i contra el procés d'estandardització que tant ens ha costat.

Altre exemple és la nova, flagrant i hermosa estació d'autobusos. Les noves tecnologies faciliten que no calga la veu de ningú per als missatges informatius que ressonen pels altaveus. Tots coneixem l'existència de programas informàtics que et lligen (amb molta varietat de veus i tons)automàticament el que tu escrius. Però voldria dir una cosa: EXISTEIXEN PROGRAMES D'AQUEST TIPUS AMB FONÈTICA CATALANA. Si ja costa passar que, evidentment, no hi haja diferenciació de obertes/tancades o sordes/sonores, més difícil és digerir que, en un suposat valencià, sonen fonemes que no existeixen en la nostra llengua."Destinació Valénzia", sentir-ho amb "z" de "zapato" fa mal a l'oïda. I dic jo, ja que no es molesten en buscar els programes amb fonètica catalana, que escriguen Valensia (i altres paraules amb el mateix problema), que a efectes auditius no trobarem la diferència i no ens sentirem tan incòmodes.

Com deia ma mare: O fas les coses bé, o no les faces. I crec que no fer-les no és una opció

Paraules resistents

Després del pessimisme de publicacions anteriors, ja era el torn d'aspectes positius. Ja era hora d'una entrada més esperançadora.

I és que dins d'aquesta urbs castellanoparlant, n'hi ha paraules que han decidit no morir, paraules que resisteixen. Són paraules, en definitiva, que evidencien que el valencià era la llengua d'Alacant, encara que molts no siguen conscients o no vulguen ser-ho. Aquesta publicació serà destinada a eixes paraules "heroiques".

Sens dubte, la que té més força, la que tothom hem dit és la paraula fotre. Fotre,no amb el seu significat literal, sinó dita com a exclamació, per a queixar-nos d'alguna cosa que no és com voldríem o, d'altra banda per a expressar sorpresa. Diem: "Fotre, qué pedazo casa se ha comprado tu amigo. " o "Estate ya quieto, fotre". Cal matitzar que és una paraula trontollant perquè és d'ús parental (els joves es decanten més per hostia, hostias, joder...) i que, curiosament, la usen com a eufemisme, diuen, per a no dir el seu sinònim castellà (joder). Diuen que fotre suena más fino. En qualsevol cas és una paraula prou viva.

És curiós, perquè, fill de puta és un altre eufemisme del mateix tipus. Encara que fill de puta es diu més amigablement, mai con a vertader insult, mai es pretendrà ferir la sensibilitat del proïsme amb un fill de puta.

Però si volem parlar de paraules vives i valencianes cal endinsar-nos din del món de la festa principal d'Alacant, de les fogueres. La mateixa paraula, fogueres, ja és una paraula prou resistent ja que, malgrat que el sinònim hogueras és força emprat, és molta la gent que fa referència a fogueres; i la majoria de cartells publicitaris al·ludeixen a les fogueres de Sant Joan, més que no a las hogueras de San Juan.
Però millor que la paraula en si, conservem els derivats que hem creat: foguerer, foguerera, foguerers, foguereres. Paraules en valencià i que ningú no s'ha atrevit a traduir. I així mateix, si no parlem de fogueres i parlem de barraques (diferent concepte dins d'una mateixa festa) també trobem els adejectius barraquer, barraquera, barraquers, barraqueres. I podem continuar esmentant d'altres com mascletà, plantà o cremà, que també són valencianes, encara que no puc assegurar que no siga perquè el concepte ens arriba en valencià des de les falles de València.
Una cosa pareguda passa amb ninot. Dins de les fogueres, aquesta paraula ha esdevingut polisèmica. D'una banda designa a cada figura que compon el monument (la foguera); d'altra banda és el nom que rep una de les diferents desfilades que es realitzen en fogueres: la "cavalcada" del Ninot, que és una desfilada una mica carnavalesca en què la gent camina (o balla, o corre) amb disfresses diferents. Com a curiositat afegida, ninot apareix en castellà, cartells inclosos, quan es parla de Desfile/Cabalgata del ninot.
I ja que parlem de festa parlem de l'himne, "Les fogueres de San Chuan", sencer en valencià, igual que passa amb l'himne oficial de la ciutat, que també es conserva en valencià i esperem que així es mantinga, no com ha passat a Elx.

Però eixim de fogueres i tornem al carrer, tornem a parar l'oïda i sentir allò de: ¿Frío? ¡Qué va hombre! Aquí nunca hace frío, esto es frescoreta alacantina. O a dirigir-nos, més ara que comença a fer calor, a la platja del postiguet o a refrescar-nos amb la brisa que corre damunt la Serra Grossa.

I més encara, butxaca, per exemple, continuent utilitzant-la amb un to humorístic, o si més no, poc seriós; "pa la butxaca" és una frase que sol traure algun somriure a qui la diu i a qui l'escolta. I algunes expressions com "Mare de Déu i el torró de Xixona", "Me cague en Dénia"...

Hui dedicació a eixes paraules heroiques. Un senzill homenatge i que no es perden mai!

El valencià de poble.

Aquesta entrada protesta era inevitable i la tinc en ment des de fa uns dies, però és un tema que sempre m'ha indignat prou. Ja tocava fer una entrada que tractara aquest assumpte.

El títol, El valencià de poble pot reflectir el que diré, però vos ho aclarisc. La meua crítica no estarà orientada cap als pobles, per descomptat, la meua crítica recau directament, una vegada més, en la capital. En la gran capital moderna, cosmopolita i "setciències".

Doncs bé, explique el títol. No entenc com la gent d'Alacant, de la city, empra el terme "valencià de poble" amb un to despectiu. Utilitzen eixes tres paraules per a referir-se normalment a un valencià, diuen, "bast, mal parlat, vulgar". Bé, cal especificar, mai no diuen "valencià de poble", diuen "valenciano de pueblo", és clar, perquè malgrat que ells, pel que han aprés a l'escola, saben més que ningú de normativa, de l'estàndard, de parlar correcte... no el gasten (i mare de Déu quan intenten gastar-lo! Quina por!).

I es riuen quan senten algun valencianoparlant i el senten dir: bueno, pues entonces o mosatros. Es riuen, però ho comenten en castellà. En castellà, per cert, dient coses com "dejao", "habían", etc; perquè això entre amics té igual, en castellà sí accepten el col·loquial. En valencià, pel que sembla, no. No l'accepten perquè està mal, perquè això és "no saber parlar valencià" (té nassos la frase).

Potser no s'adonen que tota aquesta gent de poble, que evidentment amb els amics parlen col·loquial, tenen el doble, el triple o el quàdruple de lèxic que els capitalins que hem aprés el valencià a l'escola. Potser no s'adonen que tenen una fonètica valenciana, pròpia, genuïna, a diferència del nostre valencià traduït, amb una monòtona fonètica castellana. Potser no s'adonen que a voltes una traducció literal de frases fetes sí que és "no saber parlar valencià".

Així que capitalins, abans de menysprear el valencià de poble, poseu-li l'etiqueta de "valencià viu", perquè és al poble on es gasta i, per l'amor de Déu, sigueu humils i deixeu-vos ensenyar.

Tot açò passa, tot aquest bloc són experiències verídiques. De vegades, costa creure-ho.